Molt fàcilment podem pensar que el Comte Telramund és un més dels barítons intrigants que tenen com a única finalitat lluitar contra el tenor, que sempre està per sobre d´ells, i  que a més a més, es mereixen la mala sort que les lleis de l´escena operística els hi dedica habitualment. Però Telramund és diferent. Impulsat per una falsa ambició ha unit el seu destí a la tenebrosa Ortrud; des del primer acte fins al tercer lluita amb força; ni la miraculosa aparició de Lohengrin el fa renunciar al seu propòsit i, fins i tot, sembla que podrà sortir-se´n. El poble de Brabant i els vasalls del Rei són implacables amb ell, tan quan Lohengrin els demana un judici,com  quan és mort per ell  en entrar a la seva cambra: “Tal com ton braç l´occí en la terra, lla dalt de Déu el càstig rebi!”
Malgrat que el judici és inapel·lable la figura de Telramund és més versàtil del  què el seu trist final deixa sospitar. Quan comença l´acció apareix com un comte guerrer molt honorable. Quan  el Rei Enric s´assabenta del desordre que reina en el Ducat de Brabant és a Telramund a qui demana consell i informació: “Doncs jo´t deman Frederic de Telramund!  Sé qu´ets de les mes grans virtuts arxiu; prest parla, que dels mals sabré´l motiu.” El propi Telramund reconeix el seu prestigi. Efectivament, no dubta quan diu amb seguretat:  “Ben franc vull ser-te; blasmo tot engany.”Possiblement la seva voluntat de ser fidel a la veritat és un acte d´autoprotecció; tal volta ell creu que la mentida equival a una deslleialtat.  Aixíò dona una característica i significativa dada sobre el seu caràcter. Noble i caballer, les seves paraules son respectuoses i mostra un lleial vasallatge envers el seu senyor feudal, el finat Duc, i el seu Rei . Això és el que Telramund creu que és el seu honor i el defensa amb totes les seves forçes.
També està orgullós de la tutoria del jove Gottfried, que el Duc, en el seu testament, ha posat sota la seva protecció:  “Fidel cuidí d´aquest la jovenesa; sa vida fou joiell qui m´honorava”.La confiança del finat Duc en la lleialtat de Telramund era tan absoluta que no tan sols el va escollir com a tutor de Gottfried sinó que va decidir que fos el marit d´Elsa; la circumstància que Elsa no fos informada d´això respon als  costums de l´època.

En aquest punt hem de dedicar uns moments al compromís matrimonial d´Elsa amb Telramund, ja que la informació se’nsdóna sobre el fet és ambigua. En la seva primera gran acusació contra Elsa, Telramund diu que quan va saber el seu suposat delicte va renunciar al matrimoni: “Horror de la donzella m´agafà; del dret que a sa mà son pare´m conferí jo´n fiu renúncia de bon grat i he pres muller qui plau al meu sentir”. Però, més endavant, es deixa portar a dir que és Elsa la que el refusà,  precisament per l´ assassinat del germà: “Bé´s creia prou que del germà desfen-se, podria com mestressa de Brabant negar al súbdit seu la mà d´esposa”. També Ortrud parla amb Elsa de Telramund com “el que tu menyspreares”. Així que realment no es falta del tot a la veritat. És evident que Elsa es nega a casar-se amb Telramund per raons que sols ella sap, però en el món de Telramund no podria casar-se amb cap altre home contra la voluntat del seu pare. Com a molt, hauria de seguir el camí del claustre, cosa que creiem no té gaire atractiu. Així, doncs, va ser l´espant i la renúncia de Telramund el que va acabar definitivament amb el compromís.
Davant d’aquesta situació sembla agafar força el suposat fet criminal del què Telramund acusa Elsa. Amb tot,  està clar que apareixen reiterats dubtes en les paraules de Telramund. Creu veritablement en la culpa d´Elsa? O solament hi veu una bona ocasió per apropiar-se del Ducat de Brabant? És excesiva l´ansietat amb que pretèn la dignitat ducal : “La terra aquesta així pretenc de dret, car sóc el més proper parent del Duc; ma esposa, a més, de la nissaga ve que a aquest país donà sos princeps ans”. Aquí hem d´advertir que la seva pretensió sembla plausible als assistents i al Rei: “Plau-me en veritat premiar tes grans virtuts; creu que´en cap altres mans, sinó en les teves, veure el país voldria”. A més, per una posterior conversa entre Telramund i Ortrud sabem que ella havia mentit quan li va dir que l’havia vist ofegant el germà en un estany.

Queda per fer una darrera pregunta. Per què Telramund no parla mai del testimoni d´Ortrud? Quan tots els assistents, visiblement impressionats per l´aparició d´Elsa, dupten que el crim anunciat per Telramund hagi tingut lloc, ell parla d´un testimoni però evita dir-ne el nom: “Si l´acusí, fou amb ben ferms motius; tinc proves fefaents del seu gran crim. Pró amb testimonis desfe´ls dubtes vostres, ço ben poc s´adiria amb mon orgull! Ací sóc jo, amb mon bran ... Qui gosa doncs, combatre amb mi, que hi va l´honor com preu?”. És aixó una escapatoria? Confia més en la seva força que en el valor de la veritat o en la força persuasiva de la seva dona?
La resposta la trobarem sempre que tinguem en compte les lleis de la justícia medieval.En el procés d´una causa criminal germànica no s´acceptava l´acusació d´un testimoni fortuït. L´acusat sols podia ser declarat culpable per un Judici de Déu, o per la seva propia confessió. Ja que Elsa nega la seva culpa, queda solament el Judici de Déu que es realitzava per mitjà d´un desafiament. O sigui que Telramund s´hauria exposat al general menyspreu si no hagués pogut provar les seves acusacions amb alguna cosa més que aquell testimoni; un tal comportament hauria perjudicat el seu honor. Així, Telramund segueix l´únic camí que pot seguir sense deshonrar-se: exigeix el desafiament. No podem oblidar que tan Telramund com Lohengrin confien en l´assistencia divina: “Jo vinc amb fe al teu juí! Déu meu, l´honor no perdi ací!”

Com més pensem que Telramund creu lluitar per una causa justa més tràgica ens sembla la seva desfeta. A la fi del desafiament la indicació escènica diu: “amb dolor cau a terra”: “Ai, Déu és qui´m colpia, que´l triomf duu lluny de mi! Salvar-me no podria! Renom i honor perdí!” No li és consol l´opinió i el respecte que fins llavors han tingut envers ell. L´herald proclama per ordre del Rei: “És ja exiliat el comte Telramund, car sense fe gosà lluità en juí. Qui vagi amb ell, qui ajut li vulga dà, per nostra llei també exiliat serà.” Els brabantins accepten l´anunci: “Ai d´ell, el temerari, que Déu damnà regeu! D´ell l´home pur s´aparti! No trobi pau arreu!”
Telramund incapacitat, fora de la llei. Tothom pot matar el proscrit, no trobarà aixopluc en cap cabanya. Desesperat, s´aferra a un nou engany d´Ortrud que li diu que Lohengrin ha guanyat gràcies a un maligne encanteri, i que si s´esbrinés el seu nom o se li causes la més petita ferida l´encanteri desaparèixeria i Telramund recobraria l´honor. Telramund ja no sap què creure: “Tan sols un pensament se dreça en mi: que´l lladre de mon honra deu morí!”
Apareixen semblances amb “Reu de l´honor perdut” de Schiller.Telramund ha abandonat el camí de l´honradesa i de la llei i emprèn una salvatge lluita contra el poderós Lohengrin per caure al final sota l´espasa de l´adversari. Malgrat tot, la seva conducta no és la d´un criminal atiat per una ambició frustrada.

Telramund es troba més aviat en la mateixa situació en què es troba Tannhäuser després que el Papa li nega l´absolució de les seves culpes. Culpable, segons les lleis medievals, d´un acte imperdonable, no té ni en aquest món ni en l´altre, l´esperança de redempció i salvació. Tannhäuser és redimit pel sacrifici d´Elisabeth; Telramund s´autodestrueix per les intigues d´Ortrud.
En l´impressionant escena final ningú no recorda el caigut comte Telramund, que tan de prestigi havia adquirit en la lluita contra l´enemic danès, i que fins feia poc quedava protegit pel testament del finat Duc. Telramund ha estat més víctima que culpable i quan l´obra, malgrat la mort d´Elsa i el trist comiat de Lohengrin, acaba en to major, llavors, hem de creure que quelcom d´aquesta esperança es reflecteix   també damunt d´ell.
 

Traduït de l’alemany per Rosa Maria Safont